Tristesses de la lune
Ce soir, la lune rêve avec plus de paresse ;Ainsi qu'une beauté, sur de nombreux coussins,Qui d'une main distraite et légère caresseAvant de s'endormir le contour de ses seins,
Sur le dos satiné des molles avalanches,Mourante, elle se livre aux longues pâmoisons,Et promène ses yeux sur les visions blanchesQui montent dans l'azur comme des floraisons.
Quand parfois sur ce globe, en sa langueur oisive,Elle laisse filer une larme furtive,Un poète pieux, ennemi du sommeil,
Dans le creux de sa main prend cette larme pâle,Aux reflets irisés comme un fragment d'opale,Et la met dans son coeur loin des yeux du soleil.
Tristeses de la lluna
Aquesta nit, la lluna somia amb mes peresa;tal com una bellesa que, entre coixins florits,amb una ma distreta amanyaga amb tendresapoc abans d’adormir-se el contorn dels seus pits,
sobre el dors setinat de suaus esfondrades,es lliura moribunda a llargs desfalliments,i, en blanques visions, passeja les miradesque pugen dins de l’atzur com florals naixements.
Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,un piadós poeta, que somiar no vol,
pren la pàl·lida perla dins la seva ma closa,de reflex irisat com d’òpal, i la posaa dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.
Tristezze della luna
Questa sera, la luna sogna con più mollezzaCome una bella donna , sui molti cusciniche con mano distratta e leggera carezzaPrima di dormire, la curva dei suoi seni
Sul serico dorso di morbide valangheS’abbandona al deliquio, lei pare moriree vagano i suoi occhi su bianche visioniche ascendono l’azzurro e sembrano fiorire
Quando talvolta su questo globo, nel suo triste languireElla lascia, furtiva, una lacrima cadereUn poeta, pietoso, nemico del dormire
Nel cavo della mano prende questa lacrima di salei riflessi iridati, come un frammento di opalee la mette nel suo cuore, lontano dagli occhi del sole.
月の悲しみ
今宵、月はこのうえもなくのんびりと夢見る。たくさんのクッションの上で、眠りに落ちる前に片手であてどもなく、軽く胸の回りを愛撫する美女のごとくに、
柔らかい雪崩のつややかな背に乗って息も絶え絶えに長い悶絶に身をまかす。そして空の中を花が開くようにのぼってくる白い幻を見渡す。
ときどき、退屈で物憂げな折に地球上にひそやかな涙を垂らすと、眠りの敵である敬虔な詩人が
この淡い涙を手のくぼみに受けて、涙はオパールのかけらのごとくに虹色に輝き、詩人はこれを太陽の眼差しからはるか離れたわが心にしまい込むのだ。