Bogeria

Quan la neu es cansa i es fa tendra,quants desitjos en aquest moment,quanta vida, quanta primavera,jo no puc assaborir-les,no puc canviar de rumb els pensaments.

Si pogués reviure un cop aquest instant,de gran, quan ja ningú recordi com va ser,ho faria sense por i sense innocència,com aquell que va oblidar que parla d'ell.

Viure de nou al recordarel regust d'un temps llunyài d'algú que sents potser teva, però fugaç.Ja no saps si feia mal, o era un somni sobrenaturalque el destí no et va atorgar,aquella veu, aquell desig, aquella bogeria.

Tu, que et perds, que ja no sé per on trobar-tefes, desfés i torna per tornar a allunyar-te,omples buits amb posat de marbre.I jo que veig que lluito però se m'escapa,sé que el temps m'ensenyarà com oblidar-teperò l'espera resulta llarga.

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,fes i desfés, potser el culpable vaig ser joque vaig fer malament,de forma inconscient, premi sense interès.Misteri que ara ja no resoldré, em manca fe.

Si pogués reviure un cop aquest instant,de gran, quan no recordi com va ser,ho faria sense por i sense innocènciacom aquell que va oblidar que parla d'ell.

Viure de nou al recordar,el regust d'un temps llunyài d'algú que sents potser teva, però fugaç.Ja no saps si feia mal, o era un somni sobrenaturalque el destí no et va atorgar,aquella veu, aquell desig, aquella bogeria.

I tu que et perds, que ja no sé com allunyar-te,fes i desfés, potser el culpable vaig ser jo,que vaig fer malament,de forma inconscient, premi sense interès.Misteri que ara ja no resoldrem, ens manca fe.