El Bandoler
Era el segle XIX,el seu nom Joan Serrabandoler per vocació,el seu mot: en La Pera.
Li agradava la sangben fresca i ben novaper ferides brollanti embrutint la roba.
Se sentien cridara les víctimes bogesper la por i el dolor"pietat, pietat!"
- No em mateu!Jo tinc dos fills i una esposa.Us daré tot mon diner,però no em claveu eixa daga!
- No em mateu!Us demano per ma mare.- Reseu l’últim "crec en Déu."- Pietat, pietat!
I poc a pocva clavant-li punyalades,el seu mot era "en La Pera,"bandoler per vocació.
L’endemàdavant la Verge del Carmehi ha un home que està pregantde dos ciris encén la flama.
I així,per camins i muntanyesse senten els forts critsde la gent que en La Pera mata.
- No em mateu!Jo tinc dos fills i una esposa.Us daré tot mon diner,però no em claveu eixa daga!
- No em mateu!Us demano per ma mare.- Reseu l’últim "crec en Déu."- Pietat, pietat!
I altra copla Verge té una plegariai per l’ànima d’un mortdos ciris ja tenen flama.
Però en Joan Serraavui ja no ha tingut sortdos soldats l’han agafati ara resta entre barrots.
I tothom de bon matíveu la forca preparada,en Lapera dóna un crites la última plegaria.
- Quan jo sigui ben morti penjat de l’alta forcai defalleixi mon cori m’aneu a posar a la fossaque algú resi una plegariadavant la Verge del Carmei que dos ciris tinguin flama.
Ningú ho va fer.