el panical
dalt de tot d'una estranya muntanyaque s'alça, ignota i llunyana, entre núvolscom l'espectre emboirat i fantàsticd'un déu condemnat al país de les bromes
arrelant dalt del crani d'un gran fal·lus petririval, en figura, del cavall bernati aïllada en un cingle feréstec defès per abismesmortals precipicis i penya-segats
allà on ja ningú no s'hi aventurano ho belen les cabres, no hi van els isardstan enlaire que, a punt de naufragiles àligues pleguen els rems emplomats
dissimulant sa nuesa entre lilesvioletes i roses d'un ram immortal...
hi ha la flor que més m'agradaque és la flor del panicalla que és flor de les princesesi remei de tots els malsmals d'amor i de nostàlgiaque són mals d'enamorat
ai... si algú te l'oferiasé del cert que et guariria de fal·làs melanconiaai... si ofrena algú te'n fasé que et deixaràs caçar, vil ocellet, sense volar
(d'aquí d'aquí, d'allà d'allàd'aquí d'aquí, d'allà d'allà...)