l'home estàtic
sol de llauna, cel de glaçdins del calaix d'un armaridraps de dona i un infantamb un regust enigmàticVe de néixer, està sorprèsté uns grans ulls Modiglianiabsents, tristos, verds i obertsi una vida fins que els tanqui.
és l'home estàticla tristesa el té corprèsles orenetesfaran niu als seus cabells.
quan ja té tres anys, no surta empaitar les papallonesquan un gos lladra no fuigi els vestits paguen la bromaquan la neu remou el celell la mira en lloc de córreri li'n queda el rostre plecom les estàtues de Roma.
és l'home estàticla tristesa el té corprèsles orenetesfaran niu als seus cabells.
més grandet troba un ocellsobre d'ell a dalt d'un arbreell no es mou i un excrementli fa blanc a mitja caraTroba la nina d'un ullla voldria per companyaperò no la crida ni aculli la nina se'n va a França.
és l'home estàticla tristesa el té corprèsles orenetesfaran niu als seus cabells.
una noia li ofereixun clavell per la solapaell se'l mira però no el preni el clavell se l'enduu un altreUn estiu quan ell ja és granl'amor ve amb tres candidatesell les mira afalagatperò l'amor té pressa i marxa
és l'home estàticla tristesa el té corprèsles orenetesfaran niu als seus cabells.
un bonic dia d'abriltot són flors i ell les oloraperò surt l'amo d'un jardíi li fa una cara novadescobreix que no està béi vol dir-ho a una senyorala senyora no l'enténperquè és mestra d'una escola.
és l'home estàticla tristesa el té corprèsles orenetesfaran niu als seus cabells.
han passat anys, s'ha fet vellassegut davant la portai esperant l'enterramentd'aquell de la cara novaCel de vidre, lluna d'ordins d'un caixó sense potesjeu el cos d'un home mortningú riu i ningú plora.
fou l'home estàticla tristesa l'ha matatles orenetesd'ell, mort, fred, han emigrat
pobre home, al cel sigui!