De mica en mica
En aquell petit cafè on no volen entrarni la llum del carrer, ni la gent assenyada,vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyàcom la boira que neix al port, de matinada.
Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nitcom un gosset perdut que prega una carícia.Vas omplir de colors la tristor del meu llit,de vermells de capvespre i de verds de Galícia.
I el meu racó va a serel teu racó també.Eres jove i bonica.Vaig començar juganti et vaig anar estimantde mica en mica.
Em vaig acostumar poc a poc al teu nom,a la teva escalfor i a les teves paraules,al soroll del teu pas pujant els esglaonsi a la teva manera de parar la taula.
A l'olor de les teves mans que cada nitvoltaven el meu cos com una fina gasa.Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir:"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa".
"Ningú m'està esperant.Gràcies per tot, Joan..."Eres jove i bonica.Se'n va anar de repentel que vaig anar perdentde mica en mica.
Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu.Vaig maleir mil cops la petita taverna...Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu.Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna.
Però em vaig acostumar també a viure tot solsense estripar els papers, ni les fotografies.Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foci penso: "Si avui plou, demà, demà farà bon dia".
I torno a anar al cafèi penso que potsertu eres jove i bonica.Però, el temps ha anat passanti jo t'he anat oblidantde mica en mica.