Amsterdam
Una cadira sense pressa,volen onades sense son,un full de mapa i quatre coses que he pescat,com una clau que no obre enlloc.
Postals, de no saps on, clavadesal tros de fusta més vell del món.
Som,som passatgers a l’abordatgedins l’ampolla del missatge,on ens porti el corrent,que ni tan sols va calcular la mà d’algúque ens va llençar al mar.
Una finestra estava encesadamunt la costa de Babel,i vaig trobar-me tot surant per Amsterdammirant el port amb en Jacques Brel.
La resta era un reflex a l’aiguadels edificis que han naufragat,i un dels mariners buscant la clauque un dia li va caure i mai més no va trobar…
Som,som passatgers a l’abordatgedins l’ampolla del missatge,on ens dibuixi el vent,tan invisible que hem confós amb el destí.
Som,som passatgers amb l’equipatgedins l’ampolla del missatge,on ens porti el correntque ni tan sols va calcular la mà d’algúque ens va llençar al mar.