cant egregorià
qui té ànsia de la infànciaque es despulli -amb elegànciaperò sense aires d'arrogància-de les capes restrictivesde nefasta petulànciaamb què el saber l'ha anat vestinti que les lleviprimer l'una, després l'altra-fins restar conill conill (és a dir, nupetit i xic com un no resinsospitat en l'abundància)
qui té apetit de ser petitque giri un dit, que descargoliel cargolet que el fa eruditi, alçant la tapa de l'olletaon bull l'embull -nus d'espaguetis-de les trames i els orditsque deixi anar la bafaradad'aus d'antull, afanys i llunesque hi barbullen com mosquitsdeixant-se vèncer pel delitd'alliberar vols inhibits
qui té ànsia de la infànciaque -vestit d'angelical bel·ligerànciai esgrimint l'indicadorde la freqüència i la impedància-com bus busqui en el submóncar és aquí, sota el vernísde la més fàtua jactànciaon rau el temps de la fanció(d'on tot s'exfàncias'extravia en laberints d'erudiciófins que, per fi, de nou sa infància)